És habitual que una persona comenci exercint una activitat com autònom i, amb el pas del temps, faci créixer el negoci, constitueixi una societat i aquesta esdevingui l’instrument a través del qual es mostra al mercat, prestant serveis o amb venda de productes. Com vostès saben la fiscalitat en l’IRPF és progressiva i pot arribar a marginals que volten el 50%; en canvi, en societats, s’ha fixat al 25%. D’aquí se’n deriva, per tant, un estalvi impositiu, a més de temes organitzatius i de limitació de responsabilitat.
La sentència del TSJ de Madrid de 15-12-20 confirma, de nou, les teories del Suprem. S’aplica a un col·laborador del programa televisiu d’El Hormiguero.
Les conclusions són:
- Que la societat no disposa de mitjans materials per la prestació dels serveis que factura als seus clients ni té personal qualificat més enllà del seu soci.
- No hi ha economia d’opció, ja que ,mitjançant la societat interposada i, a través de l’incompliment de les normes sobre valoració de preu de mercat, s’ha buscat només l’avantatge fiscal.
- S’ha produït un neutralització de rendes, ja que el veritable prestador dels serveis és el soci únic.
- No es discuteix que un professional pugui adoptar alguna de les formes societàries per actuar en el tràfic mercantil però, el que no està emparat és que, amb una aparença de prestació de determinats serveis, aquests es prestin, en realitat, pel soci únic. A més, que sigui aquest, de fet, l’únic que, per les seves característiques els podia prestar. I, finalment, sense que la societat hi afegeixi cap valor.
En conclusió, això són societats pantalla o instrumentals que tenen l’objectiu d’evitar pagar impostos. L’administració tributària pot operar prescindint-ne; és a dir, atribuint tota la càrrega impositiva a la persona física. És com tornar a anteriors sistemes de transparència fiscal.
